7. Plató: La dialèctica

En aquest text Plató declara la dialèctica com a únic métode capaç d'arribar al coneixement objectiu. Diferència quatre graus per arribar a la ciència, aquests els compara amb la idea de bé que engloba totes les altres idees de virtut. I també diu que si una persona no és campaç de definir aquesta idea no pot ser apte per governar i per tant haura de ser instruit.

"La dialectica com a métode"

Plató afirma que le métode dialèctic és l'únic métode vàlid per arribar al coneixement objectiu i universal. A partir d'això Plató avalua 4 graus de coneixement. El primer és la imaginació que amb l'ajut de la creença formen l'opinió. En aquests dos primers graus l'ésser es deixa endur per les apraençes i no per el real significat de les coses, les descriu de manera subjectiva. Seguidament explica que el coneixement i l'intel·ligència conformen la ciència, aquesta és capaç de contemplar el veritable significat de les coses (esséncia) i descriure-les objectivament. Plató afirma que els dialèctics són els únics que poden coneixer la esséncia de les coses, en canvi els que viuen en la opinió no pot coneixer la idea de bé ni ningua de les virtuts, per tant viu en un món d'aparençes. Acaba dient que tots aquest que vien en aparençes no són capaços de governar ja que no portarien al poble cap al coneixement.

Les idees de Plató sobre la dialèctica són molt semblants a la dialèctica socràtica. Plató defineix els quatre graus de coneixement, on les idees s'han de definir objectivament, Sòcrates ,en canvi, defensava que a través del diàleg una persona és capaç d'olvidar les aparençes i arribar a un coneixement universal i plenament objectiu.

6. Plató sobre la justícia: Exàmen PAU

Plató explica que la justícia és la principal causa de que les tres parts de l'ànima cumpleixin amb la seva funció. D’altra banda, entén l’home com a principal constituent de la ciutat i per tant per tal d’aconseguir una bona societat, l’home que n’estigui al càrrec ha de ser just. 

"La unió és justícia"

Plató afirma que l'homa que està en harmonia és aquell que demostra la justícia en la seva ànima, aquesta justícia mostra un equilibri entre les parts de la seva ànima. Aquesta justicia que. Aquesta justícia que provoca l’harmonia en l’home igual ho fa dins de la societat, ja que la societat és el reflex de l’individu. Per tant, la justícia no es mesura amb la relació entre els individus, sinó amb l’acció que fa cadascú dins la seva societat. Per tant, el filòsof es caracteritzara per tenir unes virtuts de saviesa, temprança, valor, prudència que el faran ser responsable de les altres parts de la societat, també existeixen altres rangs de la societat que es basaran en la virtut de valor i altres en la virtut de temprança  i aquests han de cumplir amb la seva funció com ho fa el filosof. Si alguna de les parts no cumpleix amb  la seva funció es dira que el filòsof actua amb la part irascible de l'ànima i no actua amb justícia.

Les idees de Plató sobre la justícia poden ser comparades amb les dels sofistes, aquests últims creien que la justicia resideix en les convencions del més fort, per tant el més fort té el poder. En canvi Plató diu que la justícia mesura l'harmonia, ha de portar els altres cap a la idea de bé.

El mite de la caverna del sXXI

5. Plató: Reminiscència

Aquest text de plató ens esmenta que el cos l'ànima reencarna varies vegades, tot el coneixement queda guardat a l'ànima i quan aquesta reencarna moltes d'aquests coneixements no els recordem només som capaços de recordar uns pocs d'aquest, i gràcies al record acabem per recordar-los tots.

"Els records mai s'obliden"

En aquest text Plató explica la teoria de la reminiscència. Plató afirma que l'ànima és inmortal i va passant de cos en cos, es va reencarnant. Els coneixements obtinguts en la vida no es perden en la mort sinó que es transmeten de cos en cos. Plató també afirma que aquests coneixements quan neixem no som capaços de recordar-los de cop sino que poc a cop els anem recordant, encara que una part d'aquest records si que els recordem aquest són els coneixements innats. Aquests coneixements es poden relacionar perfectament amb els que té un nen petit, aquest nen anira aprenent paraules però l'organització d'aquestes paraules per formar oracions és un d'aquests coneixements innats. També afirma que " res no impedeix que qui recordi una sola cosa ,trobi ell mateix totes les altres, si és valent iinfatigable en la recerca" aquests coneixements que s'han de recordar de vides anteriors es poden recordar de dues maneres amb el contacte amb el món sensible i a través de la dialectica. Per tant com diu Plató al final, fer aquest procés de recordar no és res més que recordar coses olvidades.

Mapa conceptual dels Presocràtics

4. Plató: El veritable filòsof

Aquest text va ser escrit per Plató en aquest diàleg parla sobre els veritables filòsofs. Podem distinguir un seguit d'idees principals: Per començar diu que els veritables filòsofs són els que volen arrribar a la veritat absoluta. Seguidament aforma que aquests són capaços de verure la naturalesa de les coeses en si però hi han pocs que són capaços de fer-ho. El filòsof és capaç de veure la bellesa en si i contempla aquesta en les coses.

"El veritable filòsof"

En aquest dialeg, es parla sobre el veritable significat de ser un filòsof, per començar en el dialeg apareix "Els delerosos de conemplar la veritat" per tant un bon filòsof és capaç d'arribar a la naturalesa de les coses. Un bon filòsof serà capaç d'entendre el significat de les idees, com per exemple la bellesa, i tindra la habilitat de veure aquest concepte en quelcom. Per tant qui és el que viu dormit? Segons Plató els que no saben arribar a la naturalesa de les coses seran els que no viuen a la realitat, per tant aquests viuen dormint.

Podem compara les idees de Plató amb Heraclit, perquè els dos diuen que a partir dels sentits no podem conèixer re, principalment perquè aquests ens enganyen i a més perquè les coses estan en continu canvi. També pot ser comparat amb Sòcrates, tots dos buscan un saber universal i unitari.

3.Heràclit: Breu però concís

2. “Els contraris s’harmonitzen, i , de la diversitat, en resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia”.

9. “El camí que puja i el que baixa és un i el mateix”.

10. “Cal saber que la guerra és comuna (a totes les coses) i que la justícia és discòrdia i que totes les coses esdevenen segons la discòrdia i la necessitat”.

11. “En la perifèria del cercle, l’inici i la fi coincideixen”.

12. “Aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i serà; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”.

Aquests 5 fragments pertanyen a Heraclit, i d'ells podem arribar a les segënts idees:D’altra banda Heràclit defensa que l’inici i la fi del cercle coincideixen, és a dir, el començament del recorregut de qualsevol punt del cercle acabarà essent el final d’aquest. Igual que els homes tenen fills, els pares moren i els fills creixen i tenen fills, i així successivament i sempre tornant al mateix punt. Aquesta idea té a veure amb la frase: “El camí que puja i el que baixa és un i el mateix”, ja que el cercle és només una línia, un sol camí, en el que els fets que hagis fet bé o malament en un passat et poden ser recompensats o amonestats en un futur. Tenen el mateix inici i el mateix final.

El món està format per contraris que són necessaris l’un de l’altre i la seva existència és justa, encara que sigui en discòrdia, i és així per quelcom que Heràclit anomena ordre del món. El mateix ordre que fa que el principi de tot i el final sigui el mateix i que controla els canvis.

"Tot és canviant"

L’autor afirma que els contraris s’harmonitzen entre ells. Això passa en moltes situacions com per exemple en l'amor i l'odi, podem haver estimat a una persona molt però pot arribar un moment en que sentis odi per aquesta.També passa amb el fred i al color, no pots sentir calor si avans no has sentit fred.Són contraris idèntics en naturalesa però diferents en grau, per això aquests són necessaris l’un de l’altre.

Heràclit defensa que tot és canviant. Per tant arribem a la conclusió que tot canvia, que no podem arribar a l’essència de res, perquè l’ordre del món exigeix la variabilitat d’aquest mateix, és la llei natural que governa i dirigeix el canvi.

Les idees d'Heraclit poden ser comparades amb les idees totalment oposades de Parmènides. Heraclit com hem dit avans, diu que tot es canviant i tot està regit per un ordre, l'aigua d'un riu no és la mateixa sempre. En canvi Parmènides diu que l'ésser no canvia, és infinit i inmortal.

2.Parmènides

Aquest text va ser escrit per Parmènides i tracta sobre la inegable existència de l'ésser i defensa estrictament aquest fet seguint un conjunt d'idees.

"La realitat no canvia"

La idea principal del text la trobem al principi del text, ens diu que l'ésser és, també li atribueix alguns adjectius com inengendrat, únic, sense fí etc. Parmènides segueix dient que no podem pensar en una cosa que no existeix, no podem arribar a pensar en quelcom que no existeix perquè es impensable portar-ho a terme. Inclou que l'ésser no pot ser parcialment existent sinó que ho ha de ser absolutament, al contrari vol dir que no es ésser.

El començament del text és clar i concís, "l'ésser és", per Parmènides aixo vol dir que el ésser no ha estat engendrat, únic, inmortal i infinit. Afirma que no som capaços de poder pensar en lo impensable, ja que lo impensable són coses que no som capaços d'imaginar per que no són ésser. L'ésser no pot ser ésser si esdevé del no res.

1. Anaximandre: apeirón

Aquest text va ser escrit per Anaximàndre, filòsof i científic de l'época jònica. El text ens parla sobre l'exixtència d'un ordre en el procés de la realitat. 

Les idees principals d'aquest text són:  Per Anaximandre existeix "l'apeirón", aquest és el principi i al mateix temps la destrucció del món, també diu que vivim en el khosmos que és una época fugaç que està entre els apeirón. Finalment, parla sobre la injustísica d'aquest ordre, ja que ens dona la vida però ens la treu quan vol.

"Destrucció i creació al mateix temps"

Anaximàndre comença el text dient " d'allò on ve el neixement als éssers, allà trobem també la seva destrucció, segons la necessitat", aque el que diu és que la mateixa cosa que va crear el món "apeirón" és el culpable de la seva propia destrucció. Acaba el text dient "Es com si paguessin mútues retribucions i per la seva injustícia, segons l'ordre del temps", amb això Anaximandre ens explica que ens donen la vida, però injustament quan menys ens ho esperem ens treuen la vida a més a més de tots els anys que hem viscut.

Reflexió final

Sincerament, quan vaig començar filosofia pensava que seria una assignatura avorrida on només parlaria el professor i nosaltres ens dedicaríem a escoltar-lo. Però no ha sigut així, les classes han estat intenses amb aportacions d'alguns alumnes, amb petits debats espontanis ( per exemple, la creença sobre el destí). 

Però el que crec que ens ha ajudat més ha sigut les activitats dutes a terme en el blog, fer un comentari sobre el tema fet a classe ens ha ajudat a poder entendre-ho millor. I amb un suport molt més divertit que un simple paper... el blog i les activitats al Twitter han fet que l'assignatura de filosofia sigues més original i entretinguda.

Espero que l'any que ve sigui igual o millor, ja que en aquest he passat hores molt entretingudes al mateix temps que aprenia.

Arnau Pastor Gonzalez

Definicions tema 10

Maièutica: Actitud socràtica que afirma que aquest mètode és l'art de les llevadores, és a dir, l'art de donar llum vist des del punt de vista de la veritat.

Intel·lectualisme moral: Actitud socràtica que afirma que és impossible obrar malament expressament. Per tant, si algú obra malament és per ignorància de que aquella acció no és virtuosa.

Eudemonisme: Model de la felicitat que defensa que ser feliç és autorealitzar-se, assolir les metes pròpies d'una persona.

Hedonisme: Model de felicitat que defensa que ser feliç és experimentar plaer i aconseguir evitar el dolor.

Autorealització: Vista des del punt de vista eudemonista, segons Aristòtil, defensa que qualsevol fi serà mitjà per a un fi últim, el qual haurà de donar sentit a tots els altres.

Prudència: Segons la vida teorètica i saviesa pràctica, és la virtut dianoètica que constitueix la saviesa pràctica, ja que ens ajuda a deliberar bé, proposant-nos el que ens convé en la nostra vida. 

Autosuficiència: Tipus de felicitat que afirma que és savi el qui sap ser feliç i que al llarg de la història ha desenvolupat dos punts de vista diferents: segons els cínics, i segons els estoics. 

Pau interior: Felicitat com a autosuficiència segons els estoics que s'adonen que tot està en mans del destí i que per tant surt a compte fer-se insensible al sofriment i les opinions alienes.

Utilitarisme: Felicitat com a plaer que defensa que la meta moral consisteix a arribar a la màxima felicitat per a la major nombre de persones possible.

Aritmètica dels plaers: Felicitat com a plaer i pertanyent a l'utilitarisme, que segons Jeremy Bentham, el plaer és susceptible de mesura i que aquests plaers es poden comparar entre si i les persones. 

Teleològica: Ètica de la justícia que es basa en la finalitat com a importància en els mitjans establerts.

Deontologia: Ètica de la justícia que defensa que tots tenim un deure personal que tots hem de complir.

Imperatiu categòric: Formalisme ètic que afirma que tots tenim intencions en la nostra vida i que 

actuem per a aconseguir aquests interessos.

Autonomia moral: És aquella que obra de tal manera que la màxima o norma que regeix la nostra conducta es pugui convertir en llei universal, és a dir, que la escollim per nosaltres mateixos, essent conscients que és coherent.

La Felicitat

S

Idees principals:

En aquest text Aristòtil parla sobre la activitat que fa l’home en presència de la raó, podem distingir un seguit d’idees que es veuen reflectides durant el text. En primer lloc, la activitat del home mai serà sense l’absència de la raó.  Per tant l’home és un home bo que actua raonablement i ho fa dirigida a la virtut.

Títol:

La bondat com a mode de felicitat

Anàlisi:

Segons Aristòtil l’home ha de procurar encaminar-se a la activitat de raonar. Ja que els éssers humans som els únics que tenim aquesta habilitat i hem de utilitzar-la de manera que les nostres accions estiguin justificades per la raó. Per tant, l’home ha de ser un home bo ja que sinó ho fos no aprofitaria el que ens fa diferents dels animals: la raó. D’aquesta manera quan l’ésser humà obra cada acció que fa és una virtut, ja que estarà actuant com un ésser amb raó, amb uns valors, amb unes conviccions ètiques...

Comparació:

La proposta que fa Aristòtil pot ser contrastada amb la visió de la felictat que proposen els cínics. Aristòtil proposa que hem d’obrar de manera que ens apropem al bé, i quan arribem aquest bé ens acostem també al nostre fi. Per altre banda trobem les idees dels cínics que creuen que la felicitat és subjectiva, tots tenim una realitat pròpia, i hem de procurar viure segons la naturalesa de cada un.

Jean Paul Sartre: La brúixola del poble

1)On va estudiar Sartre?

    A l'escola normal superior de París.

2) Què opina sobre els valors?

    Que tothom els ha de construir ja que no són definitius i els modifiquem amb el temps.

3) Quin corrent filosòfic va influir sobre ell?

     La fenomenologia defensada també per Husserl.

4) Nom de la seva novel·la filosòfica més important:

     "Nàusea"

5) Quin sentit té per a ell la existència?

     Que ets tu mateix qui li dóna el sentit, ja que aquesta és completament    absurda.

6) Quin és el seu assaig més important de la seva època?

     "L'ésser i el no res".

7) Què és l'autenticitat (de Hidegger)?

     Viure d'acord amb el que tu penses, és adir, reflexionar sobre un mateix.

8) Qui era Hidegger? 

     Filòsof que influeix sobre l'existencialisme de Sartre.

9) Com es deia la revista que va crear?

    "Les temps modernes" (els temps moderns).

10) Què significa "el infern són els altres"?

      Apareix a "Weak loss" i afirma que són els altres els que ens fan passar vergonya, que creen un conflicte entre ambdues persones. Amb tot, són els altres un obstacle que ens influeixen en els nostres actes.

11) Quina concepció tenia ell de la fidelitat?

      Tenia una concepció nul·la.

12) Com es titula el llibre de Simone de Beauboir que influeix en el feminisme? 

      "El segon sexe"

13) Com es diu el llibre que apropa Sartre al marxisme?

      "Crítica de la raó pura"

14) Quin canvi es dóna en els seu pensament a la segona època?

      Que creu que és més important la llibertat col·lectiva que la individual.

15) En quin any rep el premi nobel? Perquè el rebutja?

      L'any 1964. El rebutja perquè es tracta d'un premi burgés i ell no estava d'acord amb ells per raons morals.

16) Quina ideologia defensa en els seus últims anys?

      L'anarquisme proper al comunisme.

17) Sobre quin fet històric va influir?

      Sobre les manifestacions de maig de 1968.

18) Quin diari extremista va dirigir? 

      "Le cause du peauble" (La causa del poble).

19) Què opinava sobre el terrorisme?

      Que era la bomba atòmica dels pobres.

20) Per què era considerat una brúixola ètica?

      Perquè opinava moralment sobre les novetats, orientava al poble moralment.

Que ens diu John Stuart Mill ?

La seva obra "Sobre la Llibertat" fou un llibre de gran transcendència sobre la naturalesa i els límits del poder, el qual podria ser legítimament exercit per la societat sobre l'individu. Un argument bàsic de Mill fou l'anomenat Principi del dany, és a dir, la gent és lliure de fer el que li sembli convenient sempre que això no suposi un dany o perjudici per als altres. En base a aquest argument, Mill defensà que el paper de l'estat hauria de ser la supressió de les barreres a la llibertat, com ara algunes lleis, i reduir-les en base exclusivament al principi del dany. Existeixen dos àmbits de la vida dels ciutadans: la vida privada i la vida pública. Els éssers humans, dins l'àmbit de la vida privada, trien aquells elements que consideren fonamentals per la bona vida, segueixen els principis religiosos que consideren més adients, i tenen les opinions que volen, i l'Estat no ha d'intervenir en aquests afers de la vida privada.

Ara bé, molts dels nostres actes afecten a d'altres persones, i, per tant no poden circumscriure's dins l'àmbit de la vida privada de la persona. És, només en aquestes circumstàncies en les que l'Estat pot intervenir. Cal controlar els Poders de l'Estat, i situar-los, només en l'àmbit de la vida pública. John Stuart Mill valora com un bé preciós la llibertat dins l'àmbit privat: la llibertat de pensament, la llibertat d'expressió són elements de la màxima importància pel seu pensament.

La Felicitat és l'única cosa desitjable com a finalitat, mentre que la resta que és desitjable, ho és com un medi per arribar a la Felicitat. Com ho podem probar? Tenim força problemes per fer-ho a causa de l'evidència del fet. Tothom desitja la seva Felicitat, però això no té per qué significar que la Felicitat sigui bona, tot i que existeix una clara relació entre allò que és bo i allò que és desitjable.

No tots els plaers tenen el mateix valor, ja que hi ha plaers superiors, i plaers inferiors, i les nostres accions han de donar preferència als plaers superiors. Aquí veiem una clara influència del pensament d'Epicur i d'Aristòtil. Els plaers superiors són els que porten al desenvolupament moral propi de l’ésser humà: el coneixement, i el treball intel·lectual. Per això afirmarà: És millor ser una criatura humana insatisfeta que un porc satisfet, i és millor ser Sòcrates insatisfet que un boig satisfet.

L’invidualisme Posessiu

Idees Principals:

Les idees més importants que Crawford ens vol explicar són les següents: En primer lloc afirma que el que et fa lliure és el poder de decisió dels altres. També molt important el que diu en el següent paràgraf en el que parla sobre que som  lliures de estar o no estar en relació amb els altres però tenim el dret de entrar-hi . Seguidament afirma que l’individu no està endinsat a la societat per el fet de viure en aquesta. Per últim explica que encara que l’individu és lliure pot ajudar a la societat treballant.

Títol:

L’individu a la societat

Anàlisis:

El que ens vol transmetre l’autor és el dret de l’home a ser lliure indeterminadament del que volen els altres per tu. L’individu té dret a relacionar-se amb el qui vulgui i no estar obligat a relacionar-se amb ningú. Diu que no devem res a la societat pel fet que no tota la societat t’ha aceptat, molts actes fets per nosaltres no estan aceptats ja que tothom té dret a pensar el que vulgui.

Comparació:

La teoria de Crawford pot ser comparada amb l’individualisme altruista de Immanuel Kant. Aquest primer refusa que l’ésser és l’únic propietari de la seva persona i no deu res a la societat. En canvi, el individualisme altruista defensa el col·lectivisme, així doncs, el individu ha de participar a la millora de la societat.

Definicions tema 9

Amoral: Acció que no té sentit moral, és a dir, que no distingeix entre el bé i el mal.

Immoral: Acció que es desvia d'allò que és bo.

Temperament: Conjunt de sentiments i passions, que resulta difícil modificar.

Virtuts: Hàbits de comportament que ens disposen a obrar bé.

Consciència moral: Capacitat humana d'adonar-se que unes formes de vida, valors o principis són humanitzadors, normalment millors que d'altres.

Responsabilitat: Capacitat de respondre envers els nostres actes.

Llibertat externa: Absència de coexió externa.

Llibertat interna: Absència de coexió interna que ens permeten el lliure albir.

Determinisme: Posició filosòfica que defensa que res no succeeix sense una causa i explica causalment la conducta humana.

Condicionament: Factor que limita la nostra llibertat però no la impedeix.

Destí: Defensa de que tot succeeix fatalment, és a dir, que no està a les notres mans poder evitar-ho.

Determinisme econòmic: Explica les diferents etapes històriques, els modes de producció com a determinades per la infraestructura econòmica.

Principi de causalitat: Principi pel qual a tota causa li precedeix un efecte i tot efecte ve produït per una causa.

Indeterminació: Que defensa el liberalisme i que les elceccions arbitràries no seran suficients per donar raó de l'elecció.

Economia moral: Sistema pel qual sempre s'escull maximitzant beneficis i minimitzant costos.

Nivell preconvencional: Persona que té per just el que satisfà els seus interessos.

Nivell convencional: Persona que accepta la llei posada en comú.

Nivell postconvencional: Persones que distingeixen entre les normes de la societat i els principis morals universals.

Atenció: Valor en el que progressa una persona madura segons Carol Gilligan.

Tema 8

Monisme materialista: Conjunt de teories que expliquen la ment humana com una conseqüència del cervell humà desenvolupat.

Materialisme cibernètic: Forma aternativa del fisicalisme que defineix al cervell com un ordinador complex.

Materialisme emergentista: Teoria monista que considera que el que és mental no es redueix a allò que és físic, del que sí que evoluciona.

Dualisme platònic: Teoria dualista defensada per Plató que afirma que l'ésser humà està compost per cos i ànima, resultat d'un accident.

Hilemorfisme: Teoria dualista defensada per Aristòtil que afirma que l'ànima i el cos són dos principis complementaris i inseparables d'una única realitat: l'ésser humà.

Ment: Actualment es defineix com un oedinador potentíssim, l'éxpressió de la informació recollida als nostres gens i la substància material que aguarda la nostra ànima.

Dualisme interaccionista: Tesi defensada per John C. Eccles que defensa que ment i cervell són realitats diferents, la ment és autoconscient i té una interacció amb l'escorá cerebral.

Dualisme cartesià: Teoria defensada per Descartes, afirmant que l'ésser humà està compost per la unió de dues substàncies completament diferents : l'extensa (cos) i la pensant (ment).

Interaccionisme emergentista: Teoria defensada per Karl Popper que afirma l'existència d'actes mentals, allunyant-se del materialisme.

Raó teòrica: Capacitat dels éssers humans que utilitzem per assolir la veritat i que, segons Aristòtil, s'ocupa d'allò que no pot ser d'altra manera.

Raó pràctica: Capacitat humana que utilitzem per aconseguir la felicitat i que s'ocupa d'allò que pot ser d'altra manera.

Raó instrumental: Aspiració per a dominar tècnicament els processos naturals per satisfer les nostres necessitats.

Racionalitat: Diversos usos de la raó en què destaquem la pluralitat d'aplicacions, usos i valoraqcions de la raó.

Comunicació: Cerca d'acords i consens gràcias als quals els éssers humans podem arribar a entesos sobre la veritat i la validesa de es normes que ens afecten a tots.

Persona (segons Boeci): substància individual (no està en mans del destí) de naturalesa racional (està dotat d'autoconsciència).

Dignitat: Dret que tenim totes les persones que fa que tinguem valor absolut i que no som intercanviables.

Personalisme: Corrent filosòfic el nucli del qual consisteix a considerar a l'ésser humà com a persona, individual i comunitaria almateix temps.

Existència encarnada: Característica del personalisme que afirma que les persones estan dotades d'una interioritat que els permet obrir-se a les altres coses.

Interioritat: Característica de les persones que ens permetsortir de nosaltres mateixes.

Compromís: Característica del moviment personalista que defineix que la persona es forja a través de les responsabilitats que adquireix.

Capacitat crítica: Característica del moviment personalista que defineix que la persona ha de ser capaç de dir que no a les coses que no l'interessen.

Proximitat: Característica del personalisme que consisteix en la donació del propi ésser a una altra persona.