3.Heràclit: Breu però concís

2. “Els contraris s’harmonitzen, i , de la diversitat, en resulta la més bella harmonia, i tot ha estat engendrat per la discòrdia”.

9. “El camí que puja i el que baixa és un i el mateix”.

10. “Cal saber que la guerra és comuna (a totes les coses) i que la justícia és discòrdia i que totes les coses esdevenen segons la discòrdia i la necessitat”.

11. “En la perifèria del cercle, l’inici i la fi coincideixen”.

12. “Aquest ordre del món, el mateix per a tothom, no el va fer cap déu ni cap home, sinó que va ser sempre, és i serà; foc sempre viu, encès segons mesura i apagat segons mesura”.

Aquests 5 fragments pertanyen a Heraclit, i d'ells podem arribar a les segënts idees:D’altra banda Heràclit defensa que l’inici i la fi del cercle coincideixen, és a dir, el començament del recorregut de qualsevol punt del cercle acabarà essent el final d’aquest. Igual que els homes tenen fills, els pares moren i els fills creixen i tenen fills, i així successivament i sempre tornant al mateix punt. Aquesta idea té a veure amb la frase: “El camí que puja i el que baixa és un i el mateix”, ja que el cercle és només una línia, un sol camí, en el que els fets que hagis fet bé o malament en un passat et poden ser recompensats o amonestats en un futur. Tenen el mateix inici i el mateix final.

El món està format per contraris que són necessaris l’un de l’altre i la seva existència és justa, encara que sigui en discòrdia, i és així per quelcom que Heràclit anomena ordre del món. El mateix ordre que fa que el principi de tot i el final sigui el mateix i que controla els canvis.

"Tot és canviant"

L’autor afirma que els contraris s’harmonitzen entre ells. Això passa en moltes situacions com per exemple en l'amor i l'odi, podem haver estimat a una persona molt però pot arribar un moment en que sentis odi per aquesta.També passa amb el fred i al color, no pots sentir calor si avans no has sentit fred.Són contraris idèntics en naturalesa però diferents en grau, per això aquests són necessaris l’un de l’altre.

Heràclit defensa que tot és canviant. Per tant arribem a la conclusió que tot canvia, que no podem arribar a l’essència de res, perquè l’ordre del món exigeix la variabilitat d’aquest mateix, és la llei natural que governa i dirigeix el canvi.

Les idees d'Heraclit poden ser comparades amb les idees totalment oposades de Parmènides. Heraclit com hem dit avans, diu que tot es canviant i tot està regit per un ordre, l'aigua d'un riu no és la mateixa sempre. En canvi Parmènides diu que l'ésser no canvia, és infinit i inmortal.

2.Parmènides

Aquest text va ser escrit per Parmènides i tracta sobre la inegable existència de l'ésser i defensa estrictament aquest fet seguint un conjunt d'idees.

"La realitat no canvia"

La idea principal del text la trobem al principi del text, ens diu que l'ésser és, també li atribueix alguns adjectius com inengendrat, únic, sense fí etc. Parmènides segueix dient que no podem pensar en una cosa que no existeix, no podem arribar a pensar en quelcom que no existeix perquè es impensable portar-ho a terme. Inclou que l'ésser no pot ser parcialment existent sinó que ho ha de ser absolutament, al contrari vol dir que no es ésser.

El començament del text és clar i concís, "l'ésser és", per Parmènides aixo vol dir que el ésser no ha estat engendrat, únic, inmortal i infinit. Afirma que no som capaços de poder pensar en lo impensable, ja que lo impensable són coses que no som capaços d'imaginar per que no són ésser. L'ésser no pot ser ésser si esdevé del no res.

1. Anaximandre: apeirón

Aquest text va ser escrit per Anaximàndre, filòsof i científic de l'época jònica. El text ens parla sobre l'exixtència d'un ordre en el procés de la realitat. 

Les idees principals d'aquest text són:  Per Anaximandre existeix "l'apeirón", aquest és el principi i al mateix temps la destrucció del món, també diu que vivim en el khosmos que és una época fugaç que està entre els apeirón. Finalment, parla sobre la injustísica d'aquest ordre, ja que ens dona la vida però ens la treu quan vol.

"Destrucció i creació al mateix temps"

Anaximàndre comença el text dient " d'allò on ve el neixement als éssers, allà trobem també la seva destrucció, segons la necessitat", aque el que diu és que la mateixa cosa que va crear el món "apeirón" és el culpable de la seva propia destrucció. Acaba el text dient "Es com si paguessin mútues retribucions i per la seva injustícia, segons l'ordre del temps", amb això Anaximandre ens explica que ens donen la vida, però injustament quan menys ens ho esperem ens treuen la vida a més a més de tots els anys que hem viscut.